ANY 1608, UN TORNADO SOBRE EL FAR

Església de Sant Martí del Far vista des del costat de migdia. El matacà d’arcs apuntats que culmina l’absis originàriament continuava pels murs laterals fins arribar a la façana, però va ser destruïda pel tornado de l’any 1608. Posteriorment és construïren els merlets actuals per substituir la part enderrocada. Foto Josep M. Dacosta

No són gaire freqüents les notícies sobre condicions meteorològiques extremes anteriors a l’aparició de la premsa escrita. Quan n’hi alguna, sol ser breu i indirecta. En el dietari que escriví Jeroni Pujades entre els anys 1601 i 1630, en el qual es recullen els fets més importants que es produïren a Catalunya durant aquest període, tot donant de tant en tant compte de fenòmens atmosfèrics excepcionals. Jeroni Pujades (Barcelona, 1568-Castelló d’Empúries 1635), descendent d’una antiga nissaga figuerenca fou cronista, doctor en ambdós drets per la Universitat de Lleida, professor de cànons en la de Barcelona, oïdor de l’audiència i apoderat general i jutge del comtat d’Empúries. En el seu relat demostra una excel•lent coneixença de les persones i dels indrets de l’Empordà del seu temps, com ho podem comprovar en la descripció d’un tornado i de la seva trajectòria que es produí la matinada de l’11 de setembre del 1608 i que afectà diverses poblacions de la comarca i en la qual el Far fou la població més perjudicada. En el text original el document és descrit com a fibló que és el nom que en el català de l’època s’utilitzava per referir-se a aquestes mànegues d’aire, denominació que encara avui és ben vigent. El text original no aclareix el lloc on començà aquest fenomen es limita a dir que ocasionà pèrdues en els camps de Figueres i de Vilatenim arrencant i destrossant arbres, alguns dels quals tenien molta envergadura. Tot seguit el tornado es dirigí vers el Manol i entrà en el terme del Far on s’emportà les teules d’un corral de la casa d’en Ramis . En aquesta mateixa casa també es veié afectada la teulada i una finestra de pedra, mentre que una carreta fou arrossegada més tres-centes passes fins a un a un oratori que hi havia al camí de Fortià i Castelló. A aquest mateix propietari li arrencà una olivera, el tronc de la qual amidava vuit passes de perímetre. Tot seguit la manega es dirigí fins a l’església i destruí una bona part dels matacans que coronaven els murs laterals del temple . El tornado continuà el seu recorregut fins l’horta de l’Oliva -que segons el cronista era molt fèrtil- la qual quedà arrasada. Posteriorment continuà per Vila-sacra i Castelló fins a Palau-saverdera on destruí algunes vinyes i ametllers. El cronista acaba aquesta descripció destacant que a causa que aquest fenomen es produís de nit va evitar que hi hagués danys personals. 

 APÈNDIX

 “Dijous 11, a las dos de la nit sobre la matinada, en lo Empordà se mogué un gran fibló de vent, lo qual féu grandíssim mal en molts térmens, particularment en lo de Figueres, a moltes oliveres. Y a Joan Pujadas Vilar, mon onchle, arrencà en una possessió una morera de sòl a rel, y dexant-li les rels y ramas verdes, li secà lo canó del tronc, que no pessava una palla. En lo de Sant Joan de Vilatenim talà tot un olivar de Joan Avinyó, fill de cosí germà meu, al qual tallà moltas brancas groças com un cos humà, altras partí rodonas com un rava, altras badà per lo dalt a bax, altras que devian ser de dos y tres cents anys, arrencà de rel y les girà per al cel. Y a un camp de noguers d'en Pagès del matex terme arrencà sinch nogués de sòl arrel girant las brancas y terra, y las rels al cel que tenian tant àmbit com una casa. De aquí se n'anà corrent de ponent vers llavant per altros olivars fent molt dany per la ribera del riu de Manol, entrant-sen al terme del Far, ahont a casa d'en Ramis, pagès, se n'aporta tota la taulada de un corral, arrencant las teulas y amodolonant-les les unes sobre las altras un bon tros enllà. Y axí matex de tota la barbacana de la taulada y li desencaxà una finestra de pedra de dita casa, se li n'aportà una carreta ferrada des de sa casa fins al oratori qui és al camí qui va a Vilasacra y Castelló, que deuen ser bé més de tres centes passes Iluny. Y entre altres coses li arrenca una olivera que la soca tenia vuit passas de roda. De aquí sen puja sobre la isglésia que com a fortalesa tenia unas barbacanes o guardas per poder Ilancar armas de dalt, y estar cuberts com solen en les garites y torres de fortalesa,y tota aquella parabanda que li vingué al enfront trabocà sobre de la isglésia. De aquí al veinat de la Oliva de la parròchia del Far talà tota la horta que solia ésser bona y de moltes fruites. Y de aquí salta a Palau Saverdera (dexant en mitg los térmens de Vilasacra y Castelló de Empúries) y allí destruí algunas vinyas y amellers. Volgué Déu no vingués de dia, que tal matex dany haguera donat en les persones.” (Dietari de Jeroni Pujades II (1606-1610), Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol. 16, pàgs. 72-73, Barcelona, 1975)

 Antoni Egea 

(Publicat originalment a la revista "Farus del Far d'Empordà)

UNS CAPITOLS PER NETEJAR DE PESTA EL LLOC DE SANTA LLOGAIA D’ÀGUEMA DE L’ANY 1653

En nom de Nostre Senyor.

Sobre la capitulació feta y firmada per y entre los cònsols  i singulars personas del lloch de Santa Llogaya de Àlgama de una y lo doctor  Pierres Fogué, de nació francés,  vuy estant en la vila de Figueras del contagi que vuy regna en dit lloch se han fets los capítols següents:

Primerament lo dit doctor Fogué convè y promet que ell farà natejar totas las casas que están empestades del dit lloch y los nafrats y encontrats que són vuy dia present farà curar y a sos gastos y despesas y en fer netas las casa farà purificar  las personas supitosas y en ser purificadas los farà fer una quarentena de deu días de salut y pasada aquella los ne farà fe ruana altra dia tras deu dia las casas així que si durant dits vint días quarentenas se encontrara ningún habitant en dit lloch lo curarà o lo fará curar sens haverne res axepto que dit lloch le bastraurà o li pagarà los engüents i medicinas de aquells que se encontraran durant dit temps y farà natejar las casas o sos gastos y en ser passats dits vint días de ditas dos quarentenas de salut de deu días quiscuna las quals comensaran en fer netas las casas que se hauran encontradas y si durant aquells no se haurà mogut ninguna cosa ed será fora de la present obligació.

Item és pacat que tant quant estarán netajant las casa y curant los que seran encontrats, dit lloch hajan de fer al gasto al barber y natejador y demés que serán necessaris per dita cura bé y degudament.

Ítem és pactat que en paga y satisfacció dels dalt dits treballs los dits cònsols y habitants de aquell hajan  de donar y pagar al dit señor  doctor  en ser acabada la primera quarentena dels deu días de salut vint  doblas de or y per lo natejar de donar carbó, vinagra, herba de prat y llenya. E los dits senyors cònsols y habitants  ceparats per causa del dit contagi ço és Patllari Felibert, Joseph Campolié, cònsols lo present y corrent any del dit lloch de Santa Llogaia, Joseph Rocha, Joan Mamí, Cebrià Duran, Jaume Serra y Esponellà y Salvi Ombrabella tots habitants y singulars personas del lloch de Santa Llogaya convenan y prometan attendre y cumplir tot lo predit de la manera que dalt està posat y las ditas vint doblas de or al dit doctor Pierres Fogué donar y pagar en haver feta la dita primera quarentena de deu días de la manera que dalt està posat ab las obligacions baix especificadoras en lo debitori fahedor.

E Finalment et ideo dicte partes laudantes

ALGUNES NOTÍCIES HISTÒRIQUES SOBRE ESPOLLA A L’EDAT MITJANA

Espolla. Torre de cal Marquès (http://www.catalunya.com/destinaciones/espolla-2-1-170643)

El document més reculat que esmenta Espolla és de l’any 982. Per aquesta escriptura sabem que el monestir de Sant Pere De Rodes tenia diverses propietats al lloc. De l’església parroquial de Sant Jaume tenim constància escrita a partir de l’any 1226, si bé és segur que existia de molt abans. La població formava part del comtat d’Empúries i els comtes en tenien la plena jurisdicció i a més eren titulars d’un molí documentat l’any 1341. Les primeres dades demogràfiques conegudes són de l’any 1353, data en la qual havia censades 149 persones adultes, uns tres-cents habitants escassos, si bé cal tenir en compte que la superfície del terme era molt més reduïda que l’actual, ja que Freixe, Baussitges i Esprac aleshores no en formaven part.

No era població emmurallada, per la qual cosa els seus habitants en cas de guerra havien d’emparar-se en les fortificacions de la vila veïna de Sant Climent-Sescebes. Aquest dret de refugiar-se comportava l’obligació per part dels espollencs de contribuir al manteniment d’aquestes defenses, la qual cosa va provocar desavinences entre les dues poblacions.    

Tot i que els comtes d’Empúries tenien jurisdicció plena sobre el lloc, tenim notícies de l’existència a Espolla d’una important família de la noblesa que tenia diverses possessions al terme. Eren els Taverner, nissaga de la qual ens han pervingut de moment poques i tardanes dades.  El primer esment conegut és epigràfic, es tracta de la làpida sepulcral d’Ermessenda Tavernera, morta l’any 1324. Aquesta peça es conserva a les oficines del paratge de l’Albera. Un altre membre d’aquest llinatge fou Arnau Taverner, del qual sabem que ja havia mort l’any 1339. Havia tingut el domini directe sobre algunes finques situades al terme de Figueres. Un altre Arnau Taverner, segurament fill de l’anterior es va vendre a Sibil·la, vídua del venerable Pere Esteve de Castelló, la seva casa o força d’Espolla, juntament amb un molí blader i de totes les terres que tenia al terme del poble. Atès l’elevat valor dels béns venuts el pagament es féu en diversos terminis, un dels quals efectuat l’any 1346 pujava a 21.000 sous melgoresos. Per un document molt posterior,  datat l’any 1519, sabem que el molí d’en Taverner estava situat al riu Orlina. La casa o força citada en el document era sens dubte la que actualment anomenem cal Marquès que conserva una torre amb finestres gòtiques.

Com moltes altres poblacions empordaneses, Espolla comptà amb un pòrtic comunal, o construcció destinada a fer les reunions de la universitat del lloc. Aquest edifici és documentat l’any 1519, però els seus orígens eren sens dubte medievals

VA SER VILABERTRAN UNA POBLACIÓ FORTIFICADA?

La història del poble de Vilabertran ha estat poc tractada pels estudiosos de la comarca. Pot dir-se sense por a dir cap disbarat que l’existència de la important canònica del lloc a fet que l’interès dels historiadors se centrés en l’estudi del passat del cenobi, tot oblidant la petita comunitat humana que hi havia a la seva ombra.

Pràcticament ningú s’ha interessat per la configuració urbanística del nucli urbà en l’època medieval i moderna. Sabem que almenys des de la baixa edat mitjana constituïa un caseriu compacte dotat d’alguns carrers i una plaça. Però en vistes a les poques referències que hem pogut trobar no ens ha estat possible determinar si era una població emmurallada o no. El que si s’ha pogut documentar és l’existència d’almenys dos portals d’accés, però no hem trobat cap referencia a murs, torres i valls.

Amb aquesta poca informació no es pot dirimir si era una població emmurallada dotada de tots els elements d’una vila fortificada, o bé que només quedés tancada per les mateixes parets posteriors de les cases fent les funcions de muralla, com encara es pot veure a Vilaür.

Les notícies que em trobat sobre aquests portals, cap dels quals ha arribat fins a nosaltres,  són tardanes, però sens dubte eren d’origen medieval ja que aquesta mena d’estructures havien quedat obsoletes a partir del segle XVI. És justament a principis d’aquesta centúria quan trobem les notícies més reculades que fins ara en tenim. Un document de l’any 1511 cita el portal Nou i un altra del 1517 parla del dels Prat i de Remines.  El dels Prats encara surt esmentat l’any 1698. Una escriptura de l’any 1664 cita el de Nostra Senyora i encara una altra del 1722 anomena el d’Amunt. Segurament dues o més d’aquestes denominacions han estat aplicades a un mateix portal que tenia d’altres noms alternatius per designar-los, o bé que els noms originals havien estat substituïts per uns altres més actualitzats

LA RIBERA DE FIGUERES, MAL ANOMENADA RIERA GALLIGANS

Arran del recent esvoranc de la Rambla hem vist repetidament citat el modest curs fluvial que travessa el subsòl de la ciutat de Figueres amb el nom de riera Galligans, aquest nom és relativament recent i no sempre ha estat unànimement acceptat per tothom. El rierol es designat sempre des de l’edat mitjana fins el primer quart del segle XIX amb el nom de “la Ribera” o bé amb el de “la ribera de Figueres”.

Darrerament hi ha una certa tendència a substituir el nom de “ribera” pel de “riera”, segurament per que els qui ho fan pensen que és molt  més catalana la segona manera que la primera, però el cert és que les dues formes són vàlides. L’ús de la paraula ribera és comuna a diferents zones de Catalunya i és la més utilitzada en aquesta part de l’Empordà.

L’hidrònim Galligans no apareix en la documentació a partir de l’inici de la cobertura de la Ribera en els anys trenta del segle XIX. En el projecte d’aquesta obra es comença a parlar de la “Bóveda del Galligans” segurament copiada del rierol que passa per la ciutat de Girona. En un article publicat al períodic local Empordà Federal, el 21 de juliol del 1934 podem llegir: “A qui se li ocorregué batejar amb aquest nom de Galligans una obra que no ho necessitava? Ho ignorem. « Hi ha qui preté que el nom Galligans fou importat de Girona. A l'esmentada ciutat existeix efectivament una riera dita Galligans que estava en part coberta, abans de la terrible inundació de l'any 43 Es possible que per analogia s'apliqués aquell nom »

 Però aquesta denominació no ha estat imposada d’una manera definitiva. En l’amillarament de Vilatenim de l’any 1945 surt sempre citada com a ribera de Figueres, l’actual plaça Terradelles es digué oficialment de “la Ribera” durant uns quants anys i l’aparcament de vehicles construït sobre aquest rierol en el tram que transcorre paral·lel a les carreteres de Llers i d’Olot, encara es diu oficialment de “la Ribera”. Seria interessant que es pogués recuperar oficialment aquesta denominació secular que en els darrers cent-cinquanta anys ha estat eclipsada per una altra d’origen incert