 |
| Rajolers treballant en una rajoleria a principis del segle XX (imatge publicada en el llibre "Vilafant" de Josep Maria Bernils, Quaderns de la Revista de Girona, nº 68, any 1997) |
El rajol fou un element poc
emprat en les construccions medievals empordaneses. Tot i que devia ser un
material prou conegut ja que a les comarques veïnes de la Catalunya Nord on el seu
ús era ja aleshores molt generalitzat. De moment només hem trobat documentat l'any 1355 un forn de rajoles i teules situat prop de Castelló d'Empúries, a l'indret anomenat pla de l'Illa. La situació començà a canviar quan en el
darrer quart del segle XVI es crearen rajoleries en les quals hi treballaven
artesans vinguts del Nord de la Península. La rajoleria més antiga que em pogut
documentar és el forn d’en Closes ubicat a Garrigàs, citat l’any 1583 data en
la qual consta que hi treballava un rajoler procedent de Sant Sebastià. La
següent referència cronològica és la del forn d’en Gesti, situat a Cabanes,
l’edifici i la denominació original del qual han perdurat fins a nosaltres. En
aquest obrador que ja funcionava l’any 1584, sabem que almenys hi treballava un
operari navarrès.
Un segle més tard la indústria de
la fabricació de maons s’havia generalitzat. L’any 1674 tenim notícies de
l’existència de forns de rajols a Agullana, Castelló, Garrigàs, Llers (La
rajoleria d’en Borràs, del veïnat del Camí Ral, avui els Hostalets) i Pont de
Molins. L’any 1701 en trobem una altra situada a Vilatenim.
També sabem que hi hagueren forns
especialitzats en la fabricació de teules. L’any 1638 n’hem documentat un a
Taravaus que no era explotat directament pel seu propietari, sinó que
l’arrendava per curts períodes de temps. L’any 1701 trobem citada una altra
teuleria situada a Vilarnadal. Aquesta indústria era propietat de l’església
parroquial del lloc i les rendes que reportava el seu lloguer contribuïen al
sosteniment de la institució.
La construcció del castell de
Sant Ferran de Figueres a partir de l’any 1753, representà un fort impuls a
aquesta indústria a la comarca. La part de rajoleria d’aquesta gran obra foren
adjudicades al forn d’en Junquer, de Vilafant. Aquest obrador no podia assolir
tota la demanda de rajols, la qual cosa feia que el seu propietari subcontractés
la fabricació de maons a d’altres rajoleries de la zona. Hom diu que en aquesta
època. Hom diu que en aquesta època funcionaven en aquesta població onze forns
de rajoles. Des d’aleshores i fins ben entrada la segona meitat del segle XX,
Vilafant es consolidà com a nucli principal de la indústria de la rajoleria a
la comarca
