30/12/12

NOTÍCIES SOBRE ALGUNS VEÏNATS MEDIEVALS DEL TERME DE ROSES



Foto antiga amb el mas Montjoi de Baix en primer pla. En segon terme, a l'esquerra de la imatge el mas Montjoi de Dalt. Tots dos formaven partde l'antic vilar medieval de Montjoi. Foto de Joan Reixach i Coral, Col·lecció Reixach. L’original d’aquesta imatge està dipositada a l’Arxiu Municipal de Roses dins la col·lecció Reixach i ha estat publicada a la Rosespèdia
 Sabem per notícies històriques i per evidències arqueològiques escampades per tot el seu territori que la el terme municipal de Roses estigué bastant poblat durant l’edat mitjana. En canvi a transcendit molt poc fins ara que els diversos masos que hi hagué a la contrada formessin part d’un dels veïnats en que es dividia el terme i parròquia de la vila. En el present lliurament donarem breu notícia d’aquestes petites entitats de població que hem trobat esmentades en les nostres recerques d’arxiu. Els veïnats o vilars que hem pogut documentar són els següents:



Corts o Casal. Esmentat l’any 1430 estava situat vora el camí de Palau-saverdera.

Fàbregues. Prop de límit amb Port de la Selva i vora la carretera de Cadaqués. El lloc de “Fabricis, parrochia de Rosis”, es citat en un document de l’any 1396.

La Garriga. Les restes del castell d’aquest lloc es troben al límit amb Palau-saverdera, entre el complex “Aqua Brava” i la ribera de Queralbs. Ja apareix documentat l’any 995. Un document datat entre els anys 1307 i 1309 esmenta cinc cases agrupades situades en aquest lloc.

Els Grecs. Actualment és un raval situat al nord del nucli urbà de la vila. És citat l’any 1430 amb el nom d”es Grechs”.

Montjoi. Prop de la cala amb el mateix nom. En els documents més antics es anomenat “Magrigul” del qual ja se’n té constància l’any 976. El lloc comptà amb un castell documentat l’any 1177. El topònim Montjoi el trobem enregistrat de l’any 1274. D’aquest veïnat han arribat a nosaltres els masos de Montjoi de Dalt i Montjoi de Baix.
Murtra. Vilar del qual se’n té referència escrita des del 1212. Estava situat prop la cala Murtra.

Palestorts. Lloc d’ubicació de moment desconeguda dins la parròquia de Roses. Hi ha sengles notícies dels anys 1429 i 1430 de dues persones que habitaven en aquest veïnat.

Puig Llobató. Sembla que era situat a la rodalia del castell de Bufalaranya i del límit amb el Port de la Selva. Un document del 1315 esmenta diversos casals derruïts i una casa en aquest vilar. Un capbreu de l’any 1430 esmenta dues cases en aquest lloc.

Sant Tomàs. Segurament cal identificar aquest lloc amb el de la cel•la monàstica de Sant Tomàs de Pení, citada ja l’any 944. Una escriptura de l’any 1351 esmenta Guillem Terrades habitant d’aquest lloc.

Terrades. De localització desconeguda. Un document de l’any 1344 esmenta un Bernat Roig, de Terrades, parròquia de Roses.

Torre. D’ubicació incerta. És possible que estigués situat a la rodalia del mas i torre d’en Sastre, vora el mar al sud de cala Montjoi. Hi ha constància de l’any 1380 que un tal Bernat Riba, aleshores ja difunt havia habitat a la Torre, parròquia de Roses.

Vilallonga. Estava situat prop de la divisòria amb el Port de la Selva. Prop del castell de bufalaranya i del mas d’en Berta. Documentat des de l’any 1308.

Vilardecans. De moment il•localitzat. És esmentat en dues ocasions en un capbreu de l’any 1429 en el qual consten dues cases en aquest vilar.

 


30/11/12

NOTES SOBRE L’URBANISME MEDIEVAL DE RUPIÀ



RUPIÀ - Façana de Can Nató, a la placeta de la Cúria. Magnífic casal gòtic amb porta adovellada i finestra coronella biforada (Foto de Jaume Meneses publicada a Flickr.com)



Rupià comptà amb una sagrera o trenta passos d’immunitat a l’entorn de l’església parroquial documentada l’any 1071. Dintre d’aquest recinte de protecció es degué formar el primer nucli agrupat de cases. Com en d’altres poblacions de les Comarques Gironines la sagrera també rebé el nom de Cellera, denominació que hem trobat documentada l’any 1278. També hi hagué un castell esmentat l’any 1175, davant del qual hi havia una plaça. El veïnat de Candell és citat com un vilar en un document de l’any 1196.


Els senyors de l’esmentat castell eren els Rupià, família documentada ja el segle XII. El darrer d’aquests senyors documentats, Guillem de Rupià es vengué el castell i terme del lloc al bisbe de Girona l’any 1268 pel preu de 24.000 sous. Els bisbes promogueren la fortificació de la població. Aquestes obres s’allargaren durant molts anys. Les primeres referències són de l’any 1348 i duraren molts anys. A aquestes obres havien de contribuir i treballar els homes de Rupià, Parlavà i Ultramort, tots sota jurisdicció del bisbe. Aquests homes tenien al seu torn dret a refugiar-se dins el perímetre fortificat en cas de guerra i de perill. Sabem que per construir aquestes fortificacions calgué enderrocar algunes cases.
Aquestes muralles comptaven amb dos portals per accedir a l’interior de la població i davant de cada portal i havia una barbacana per protegir-lo. Sabem què el primitiu recinte s’amplià posteriorment. Un document de l’any 1382 esmenta la muralla forana.

La vila comptà amb un hospital almenys des de l’any 1328. Aquesta institució tenia el domini directe sobre algunes cases situades al seu entorn i almenys alguns dels habitants d’aquestes cases es declaraven homes propis de l’hospital.

Per la documentació que s’ha conservat sabem que a la població hi havia algunes cases amb pòrtic i que comptava amb forn públic i carnisseria. S’esmenta l’any 1377 una plaça exterior davant d’un dels portals. El bisbe tenia un palau a la població, edifici gòtic dels segles XIV i XV encara es conserva. Un document del 1423 cita la plaça d’Amunt, la qual ha mantingut aquesta denominació fins els nostres dies. Del veïnat de Sobrevila tenim constància escrita des del 1510.

31/10/12

UN CONTRACTE PER FER REFORMES AL RENTADOR DE VILAMALLA DE L’ANY 1586

Aspecte actual de la font i el rentador de Vilamalla
Part superior de la font de Vilamalla amb el carreu amb una cara humana en relleu  amb un forat pel  pas de l'aigua tal i com s'acordà en el contracte signat entre els cònsols de Vilamalla i el mestre de cases Francesc Lacavalleria l'any 1586


UN CONTRACTE PER FER REFORMES AL RENTADOR DE VILAMALLA DE L’ANY 1586

El rentador públic de Vilamalla és un dels més interessants i ben conservats de la comarca. També és un dels quals coneixem dades històriques més reculades. Aquest rentador forma part d’un conjunt al qual pertanyen a més les estructures arquitectòniques de dues fonts.

 Una d’època medieval, avui inutilitzada, consistent en una petita construcció que fa aproximadament un metre escàs d’alçada per un i mig d’amplada per un de fondària, en la part avui visible. Interiorment té volta de canó, però només és visible l’arc exterior ja que la resta està aparedada. La coberta original ha desaparegut i ha estat substituïda per una capa d’arrebossat per impedir que les restes es degradin encara més. Aquesta petita estructura es esmentada en el document de l’any 1586 que passarem a transcriure tot seguit amb el nom de font Coberta.

L’altra font, que és la que actualment està en funcionament està situada a l’esquerre de la que acabem d’esmentar i ja dins el cobert que protegeix el safareig.  Té la forma d’un cilindre ogival fa uns tres metres d’alçada i està construïda  amb còdols arrodonits sense treballar. Una làpida de pedra de Figueres situada sobre l’aixeta ens informa que aquesta construcció va ser feta l’any 1627 essent cònsols de la universitat de la vila (l’equivalent als actuals alcaldes i consellers) Miquel Hospital i Joan Noguer. Sota aquesta inscripció hi ha una portella aparedada i coberta amb unes rajoles artístiques de construcció recent que s’afegiren en la darrera restauració. A la part superior hi ha aparedat un carreu amb un cap humà en relleu del quel ens ocuparem més endavant.

El rentador està situat a un nivell inferior que les fonts. És de petites dimensions i està construït amb pedra treballada. Una coberta de teules sostinguda per pilars fets amb  maons plans completen aquest interessant conjunt que presenta un aspecte molt agradable i cuidat.

Originalment aquest indret presentava un aspecte molt diferent. L’hem trobat citat per primer cop l’any 1586. En aquesta data Jaume Garriga, àlies Forques de Dal y Vicenç  Pagès aquell any cònsols de Vilamalla contractaren amb Francesc Lacavalleria, mestre de cases francès que en aquells moments estava de pas per la població la construcció d’unes parets per tancar el rentador públic. En aquestes parets s’hi havien de fer uns carreus foradats que permetessin el pas de l’aigua de la font al rentador i  d’aquí a l’horta de Dalt, la qual es regava amb l’aigua d’aquesta font. En el document de contractació s’esmenten els abeuradors que hi havia davant la font Coberta. Per a realitzar aquestes obres el mestre cases podia subcontractar altres paletes i manobres per a que l’ajudessin. El preu de l’obra havia de ser  de 19,5 ducats, equivalents a 23 lliures i 8 sous.

Actualment no queda cap resta d’aquestes estructures del segle XVI ja que la font i el rentador han patit des de llavors diverses reformes que han modificat completament el seu aspecte original. Només conservem un dels carreus foradats que s’esmenten en el document. Devia quedar inservible en la reforma de l’any 1627 i va ser reaprofitat  aleshores com a element ornamental de la nova font i aparedat a la part superior de la construcció on la veiem actualment.

Aquesta peça és de pedra de Figueres i presenta un cap humà en relleu de factura molt barroera. La figura està molt descentrada vers l’esquerre del carreu presenta un forat en el lloc de la boca per on discorria l’aigua de la font vers el rentador i vers l’horta veina tal i com s’estipula en el contracte entre els edils i el constructor

TEXT DEL CONTRACTE
De y sobre les coses devall scrites per y entre los honorables en Jaume Garriga, àlies Forques de Dal y Vicens Pagès lo present y corrent any cònsols del loch de Vilamalla de una part y Francesch Lacavalleria, mestre de cases francès aturat de present en dit lloch de Vilamalla de part altra són stats fets u fermats los capítols ab los pactes següents:

Primerament lo dit Francesc Lacavalleria ha de fer una paret en lo rentador en la Font de dit lloch de Vilamalla qui comensarà junt al cap de la paret del aberuador qui és davant la font Coberta de dit lloch y arribarà a un señal que hara de nou han posat a la vora del rech per hont va laigua de dita Font a les hortes de Dalt de dit lloch e dita paret ha de tenir tres Pal(m)s de gruxa e pujarà en alt lo que rahonablement será menester per dit rentador. En son lloch convenient posarà una pedra foradada per hont  laigua puga ben pasar y entrar desde la Font qui no és coberta dins dit rentador a coneguda de dits honorables cònsols.

Item així mateic lo dit Francesch ha de fer altra paret qui començarà al senyal a hont acabarà laltra paret desús especificada y acabarà al cap duna paret vella qui és a la banda o taparada del hort de la pubilla Magdalena Blanca y la qual ha de tenir quatre palms de gruxa e pujarà lo que rahonablement será menester a coneguda de dits honorables cònsols y en son lloch convenient aiximateix posarà una pedra foradada per hont laigua puga ben pasar y exir  de dit rentador.

Item dit Francesch ha de fer altre paret en dit rentador qui començarà a la banda del hort de dita pubilla Blanch allà a hont acabarà laltra paret més prop edificada e anirà a acabar a la paret del abeurador quie és davant dita Font coberta e prop de una canal qui és en la paret de dit abeurador, de maner que dita canal reste dins dit rentador la qual paret ha de tenir quatre palms de grux e pujarà lo que rahonablement será menester y en son lloch convenient a coneguda de dits honorables cònsols ha de haver una pedra foradada per hont les quals totes les dites  tres parets han de star assentades e començades en lloch e será ferma e bon fonament en llurs acabaments ço és a les parts més altes han de estar fetes y acabades ab molt bones pedres picades y ben posades a coneguda de dits honorables cònsols.

E més lo dit francesch ha de alçar una paret de dit abeurador a més prop de casa de Vicens Pagès, altre de dits cònsols dos palms ço és des de la font Coberta fins lo altre cap de dit abeurador de manera que stiga bé a coneguda de dits honorables senyors.

E més lo dit Francesch ha de fer una altra paret qui començarà a pendre peu al señal  harà de nou posat a la vora del rech per hont va laigua a les hortes de Dalt y estarà assentada de sobre del fonament qui ja és fet y acabarà dita paret  axí com diu dit fonament fins al cap del hort de Pere Noguera y pujarà en alt lo que rahonablement ha de menester a coneguda de dits honorables cònsols.

Item que lo dit Francesch ha de fer tota la dita obra a ses despeses y gastos ço és: Mestres, manobres e ferramentes que seran necessaris per fer dita obra, ab pacte empero que los dits honorables cònsols li hagen  aportar a peu de obra tota la pedra, cals y arena que será necessari per fer la dita obra.

Item que ab pacte que lo dit francesch haia de arrencar la pedra que será menester en fer dita obra en la pedrera a hont dits honorables cònsols li diran empero que dits cònsols  li hagen licencia del señor de qui será la pedrera e dits cònsols se obliguen a aportar la dita pedra a peu de obra, com dalt stà dit.

Item és ab pacte que si dit francesch tindrà mestres que treballen en dita obra, dits cònsols  li hagen de tenir tot compliment de pedres, calç y arena y si per ventura lo dit francesch para de treballar en dita obra (havent ja començat  de treballar) per falta de ninguna de aquestes coses, los dits cònsols li hagen a fer smena  del temps que per falta de no tenir pertret starà de treballar ell y la gent que tindrà per treballar en dita obra.

Item ab pacte que los dits cònsols prometen al dit Francesch Cavalleria de donar a pagar per rahó de dita obra desanou ducats y mig valents vintytres lliures y vuit sous de moneda barcelonesa pagadores en dos iguals pagues, ço és la primera paga en lo temps que dit Francesch haurà feta meitat de la feina de dita obra y laltra mitat quant aquesta será acabada de fer y rebuda per dits honorables cònsols y en cas de discordia que no fos ben acabada y rebedora conforme al thenor dels presents capítols prometen la una part a laltra y laltra a laltra destarne al que dos mestres indicaran experts en semblants coses eligidors  super a dapare.

Et ideo nos dicte partes aludantes apostantes et (en blanc).

Testes sunt Andreas Spital et Monserratus Jutge agricole loci de Vilamalla.

Actum in loco de Vilamalla secundo martii MDLXXXVI

(Arxiu Històric de Giron, Seció Notarial, Siurana, vol. 7, 5-5-1586)

25/9/12

ELS CAPMANYENCS DEL SEGLE XV

Església de Capmany, davant la qual se celebrà la reunió de caps de casa de la població l'any 1401. Imatge  de Bertrand
Gronding publicada originalment a Wikimedia.org

El millor moment de la demografia medieval catalana va coincidir amb la fi del primer terç del segle XIV. Justament d’aquest moment disposem pel que fa a Capmany de les dades que ens aporta un capbreu datat l’any 1331 en el qual s’esmenten 94 caps de casa capmanyecs. Aquesta xifra significa que com a mínim hi havia el mateix nombre de famílies residint al nostre poble. És molt possible que algun habitant del terme no sigui citat en el document[1].

A partir d’aquesta data la situació es capgira. Degut a un seguit de calamitats públiques (fams, epidèmies, guerres, terratrèmols i inundacions) la població del país pateix una forta regressió que fa que el nombre d’habitants es reduís l’any 1497 (any en què es féu un nou fogatge, o recompte de caps de casa) es reduís gairebé a la meitat. Pel que fa a Capmany aquesta davallada fou més accentuada, car el nombre de caps de casa censats fou de 31[2], és a dir només una tercera part respecte el recompte anterior[3].

Enguany donarem a conèixer un document que correspon a una reunió de la universitat de Capmany (que aleshores era la màxima expressió del poder municipal) datat el 26 de gener de l’any 1401 i a la qual concorregueren 36 homes[4]. A aquesta mena d’actes hi solien assistir la majoria dels caps de casa de la població. En aquest cas el document ho fa constar expressament. L’acte tingué lloc a la plaça del Fort (en aquells moments era molt més petita que en l’actualitat, car una part de l’espai estava ocupat per cases), lloc en el qual segons aquest escrit se celebraven aquesta mena d’actes des de temps immemorial. Els congregats eren convocats amb el so d’un timbal. L’objecte de la reunió fou acordar fer efectiu el pagament de la redempció d’un censal mort o prèstec del qual n’era creditora la universitat i pel qual calia pagar una pensió anual fins que no fos amortitzat. El valor d’aquest censal era de 105 lliures. El valor de la liquidació fou pagat la meitat per la universitat del poble i la resta per Ponç ça Clusa, senyor del lloc.

La xifra  mínima de 35 caps de casa per a l’any 1401 contrastada amb la de 31 llars que ens dóna el fogatge de l’any 1497, ens indica que la xifra de població es degué mantenir  relativament estable al llarg del segle XV. Aquests resultats contrasten amb els que s’obtenen en les poblacions situades a les planes del Manol i de la Muga que foren devastats per una forta inundació l’any 1421. Aquesta catastròfe provocà una forta davallada en el nombre d’habitants dels pobles riberencs a causa de les nombroses víctimes directes i indirectes i en les migracions posteriors provocades per aquestes riuades.

Per acabar aquestes breus ratlles donarem els noms dels habitants de Capmany citats en l’acta de la reunió de la universitat l’any 1401 i els dels caps de casa esmentats en el fogatge de l’any 1497[5]. Ambdós llistats han esta fets per ordre alfàbetic de cognoms per a que el lector pugui comparar els canvis  en els antropònims locals entre aquestes dues dates[6].

Assistents reunió universitat, any 1401


Andreu, Berenguer; àlias Mola
Andreu, Pere
Arnau, Ponç
Berart, Pere
Buxeda, Jofre
Buxeda, Bernat
Cabot, Dalmau, àlias Olius
Carbonell, Berenguer; àlias Bonet
Castanyer, Guillem
Castelló, Martí
Coll, Bernat
Doménech, Jaume
Ferraró, Bernat
Fresch, Pere
Gener, Berenguer
Gener, Castelló
Gener, Guillem; alias Balell
Joer Davall, Arnau
Jugalar, BernatViu, Arnau
Llauró, Ramon
Llorenç, Guillem
Masdemont, Joan
Massot, Pere
Moles, Berenguer
Muntaner, Guillem
Nicolau, Bartomeu
Nicolau, Jaume
Nicolau, Ramon
Ponç, Berenguer
Ponç, Guillem
Pujolar, Nicolau; àlias Serra
Riera, Bartomeu
Roure, Pere; àlias Pallisser
Salada, Pere
Viu, Arnau
Viu, Pere



Fogatge de l’any 1497 

Andreu, N’;  1
Andreu, N’; 2
Arnau, Ponç
Berart, En
Cascó, Guillem
Castanyer, En
Clusa, Mossèn; donzell
Coll, Antoni
Coll, En
Coscó, Bernat
Donat, Rafel
Ferreguda, Na; vídua
Ferrer, el
Fresch, En
Gener, Bartomeu
Gener, En
Jeura, En
Joer,  mossèn Jaume; prevere
Joer, Joan
Joer, Salvador
Llauró, Vicenç
Martí, En
Massot, En
Mola, En
Muntaner, En
Muntaner, Polit
Pujolar, En
Riera, En
Rollan, En
Serra, En
Serra, En; carnisser



(Article publicat originalment al programa de festa major de Capmay de l'any 2004)




[1] EGEA i CODINA, A; ROIG i SIMON, Marisa. Capmany. Quaderns de la Revista de Girona, nº 61. Diputació de Girona, Girona-1995, pàg. 34
[2] Id., Id., Id.
[3] A aquestes xifres d’estimació demogràfica medieval no li podem atribuir la precisió que tenen els censos actuals. Generalment, el nombre de focs que donem representen el mínim segur de població  que hi havia al poble en un moment determinat
[4] Arxiu Històric de Girona, Protocols de Peralada, vol. 140, pàgs. 106r-106v
[5] IGLÉSIES, Josep: El fogatge del 1497. Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1974, vol I, pàgs. 373-374
[6] La inexistència de normes ortogràfiques en l’època en que es feren aquests recomptes fa que en els dos textos originals un mateix cognom aparegui escrit de manera diferent (per exemple Gener i Janer). Hem intentat unificar criteris per tal de facilitar les possibles comparacions.

El mill


31/8/12

L'ANTIC POBLAT DE QUERMANÇÓ

El castell i el paratge de Quermançó en una imatge de finals del segle XIX pertanyent al album Rubaudonadeu de la Biblioteca Fages de Climent de Figueres

El Castell de Quermançó és un dels més coneguts de l’Alt Empordà a causa del seu emplaçament en un lloc molt visible i transitat, a les llegendes centrades en aquesta antiga fortalesa i als usos poc convencionals que sembla que volen donar a les seves ruïnes els seus actuals propietaris. En canvi és pràcticament desconeguda l’existència en el mateix indret o en les seves immediacions d’un petit poblat que tingué el mateix nom que la fortificació.

Les notícies que fins ara tenim d’aquesta petit poblament són molt tardanes, escasses i molt posteriors al primer document que parla del castell que data de l’any 1078 i a partir d’aquesta data surt citat d’una manera molt regular en la documentació medieval. La fortalesa estigué sota la jurisdicció directa dels comtes d’Empúries i fins i tot fou la seu de l’arxiu del comtat. La importància del castell ha fet que passés inadvertit el poblat que hi havia al seu entorn. Quermançó tenia independència municipal, en canvi el seu territori pertanyia a la parròquia de Sant Feliu de vilajuïga. Un document de l’any 1341 especifica quins eren els límits del seu terme municipal.

Una de les primeres referències que tenim de la comunitat humana que habitava a l’entorn d’aquesta fortificació és de l’any 1344 en una reunió de la univerisitat ( tots els caps de casa) del lloc de Quermançó hi assitiren 17 persones. En aquest acte s’acordà fer donació a l’infant Ramon Berenguer, comte d’Empúries d la considerable quantitat de 7.780 sous per a contribuir en la disputa que el noble emporità mantenia amb l’infant Pere, comte de Prades.

Quermançó tingué una població molt petita en una relació feta l’any 1353 del que havien d’aportar les diferents localitats del comtat d’Empúries en un repartiment de depeses comunes el lloc havia d’aportar només 10 sous, una de les més baixes de tot el territori del comtat. Les referències posteriors al poblament de l’indret pràcticament desapareixen en els anys posteriors. Tot sembla indicar què es devia despoblar com a conseqüència de la crisi demogràfica de finals de l’edat mitjana i si va quedar algun mas escadusser habitat ja no va ser suficient per mantenir la independència municipal i el paratge va ser agregat al municipi de Vilajuïga al qual actualment pertany.



30/7/12

ALGUNES NOTÍCIES SOBRE L’URBANISME MEDIEVAL DE MONELLS

photo
Racó de la plaça de Monells. Foto de Jordi Joan Fàbrega publicada a flickr.com
 
La vila de Monells, actualment pertanyent al municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura, estava situada prop del límit meridional del comtat d’Empúries. La primera notícia documental que coneixem és de l’any 922. En aquell moment era una població que no destacava especialment de les altres del seu entorn i formava part del comtat de Girona. Per un document datat l’any 1103, el comte Ramon Berenguer III autoritzà el trasllat a Monells del mercat que fins aleshores s’havia celebrat a Anyells. Aquest fet suposà el començament d’una tongada de prosperitat que s’allargà fins la fi de l’edat mitjana.



A mitjans del segle XIII, la baixa jurisdicció sobre Monells passà per herència als comtes d’Empúries tot i que sobre el paper la vila continuà formant part de la vegueria de Girona. La població està dividida en dos nuclis separats pel rierol Rissec, un centrat en l’església (interessant exemplar gòtic del segle XIV) i un altre que havia estat presidit pel castell del qual amb prou feines en queden restes. Aquest segon barri estava rodejat de muralles de les quals perviuen notables vestigis. En aquest darrer sector s’hi celebraven els famosos mercats i ha conservat una interessant arquitectura dominada pels pòrtics típics de les viles mercantils medievals.



A nivell demogràfic sabem indirectament què la població va créixer considerablement durant la primera meitat del segle XIV. Ja que hi ha documents de l’època què donen fe de la necessitat de construir una nova església parroquial per haver quedat petita la que utilitzaven fins aleshores. D’aquesta època d’expansió és el barri de Vilanova situat a llevant del recinte fortificat. La vila també comptà amb un hospital fundat l’any 1346 i en el qual hi havia un altar dedicat a Sant Antoni i Sant Joan Evangelista.



Pel que fa als elements de la muralla hem trobat esmentats tres portals: el d’Amunt, el d’en Pujades i el de la Mina, aquest últim sabem que estava protegit per una barbacana o castellet avançat. L’any 1298 el comte Ponç Hug d’Empúries donà en feu a Emerssenda vídua de Ramon de Pontós i al seu fill Bernat de Pontós una de les torres dels murs de Monells. Sabem que a la vila hi tenien la seva residència altres famílies nobles, les quals és molt possible que tinguessin en feu altres torres del clos emmurallat.



Quant a l’organització del mercat les taules s’agrupaven segons el producte que es venia així trobem citada la draperia (any 1304), la sabateria i la carnisseria (1332). També en aquesta època ja tenim documentada l’existència dels pòrtics que donen tant caràcter a la vila.

29/6/12


LA GARRIGA DE L’EMPORDÀ

La Garriga de l’Empordà és un paratge natural situat entre els termes municipals d’Avinyonet de Puigventós, Vilanant, Vilafant i Llers. Ocupa una superfície de 1245 hectàrees. El paisatge és sec i rocallós, dominant per la garriga de coscoll. Fins l’any 1956 estava força poblat d’oliveres però una onada de fred esdevinguda aquell any  matà gairebé tots aquells arbres. Anteriorment els olivars s’alternaven amb les vinyes però la plaga de la fil·loxera del tercer quart del segle XIX féu desaparèixer aquest darrer cultiu i a partir d’aleshores la major part de les terres conreades d’aquest paratge estaven plantades de platejades oliveres.

Una de les característiques més destacades d’aquesta zona és la gran quantitat de construccions de pedra seca, particularment murs de contenció i de delimitació de finques, recs, cisternes, camins i barraques que constitueixen una valuosa manifestació d’arquitectura popular que malauradament està patint una forta degradació. Un altre dels perills que amenacen aquest interessant espai natural és el projecte de construcció d’una gran pedrera d’extracció d’àrids que malmetria irreversiblement el singular patrimoni històric, zoològic i vegetal una amplia zona de la Garriga.

Aquest territori fou considerat durant molt segles com a impracticable per a l’agricultura a causa de l’abundància de pedra. Només era utilitzat com a zona de pastura. Quan a principis del segle XVIII es comença a plantejar la possibilitat de començar a artigar les primeres terres del sector s’adonaren que durant molt de temps ningú s’havia preocupat d’establir els límits que separaven els termes d’Avinyonet i de Llers i això ocasiona més d’un conflicte i malentesos.

Tot i què els primers desermaments començaren vers el 1700 la plenitud de la posada en conreu no es completà fins la primera meitat del segle següent. De d’aleshores i fins l’any 1956, com ja hem dit, la Garriga visqué un segle llarg de màxim aprofitament agrícola.

21/5/12

APUNTS PER A UNA HISTORIA URBANA DE CABANES


Plànol de la força de Cabanes en la segona meitat del segle XVIII. Pot apreciar-se el canal que travessava el recinte, la disposició dels murs torres i portes i l'església fora dels murs de la població


Restes de l'antiga església parroquial de Sant Vicenç de Cabanes adossades al mur perímetral del cementiri




La vila de Cabanes ja es esmentada en un document de l’any 885. La població formava part del comtat de Peralada i vescomtat de Rocabertí. Els edificis de referència en el segle XII eren la primitiva església parroquial de sant Vicenç situada en el lloc on avui hi ha el cementiri municipal i de la qual queden restes del mur de tramuntana aprofitats quan foren aixecats els murs perimetrals del fossar. L’altre edifici emblemàtic era el castell situat dins l’actual nucli urbà del poble i del qual encara es manté en bon estat una torre circular.
No sabem com estava distribuït el poblament d’aquest territori en aquell moment. És molt possible que hi hagués un petit nucli a l’entorn de l’església parroquial aprofitant l’àrea de protecció de la sagrera.  En un moment indeterminat de la segona meitat del segle XII o primera del XIII es creà la força o sector fortificat de la població origen del nucli urbà actual. Aquest recinte fou aixecat a l’ombra del castell de manera que la vella fortalesa quedà situada a l’angle sud-oest del clos emmurallat.
Al segle XIII Cabanes era una població d’una certa entitat. L’any 1221 ja comptava amb un hospital que perdurà almenys fins a finals del segle XVIII. També hi ha constància d’activitat gremial i mercantil. L’any 1289 es produí la venda d’un obrador de sabateria situat al cap de la plaça. Encara avui es conserven els nom del carrer Escudellers i de la plaça de l’Oli i en la documentació antiga s’esmenten els de Cistellers i de la Ferreria. El 1316  sabem que hi havia dins els murs de la vila un molí que sense cap mena de dubte aprofitava les aigües  del canal que travessa la població. El petit clos defensiu no només servia de refugi en cas de guerra dels cabanencs sinó que també acollia veïns de poblacions veïnes. Un document de l’any 1334 esmenta onze habitants de Palol de Vila-sacra que tenien dret a acollir-se. A canvi d’aquest dret d’emparar-se en els murs, els beneficiaris tenien l’obligació de contribuir a la construcció i manteniment de les defenses.
Aquest primitiu recinte fortificat fou ampliat en la primera meitat del segle XIV vers a llevant. Un document de l’any 1346 esmenta els murs vells de la força en contraposició als que s’havien fet de nou. L’església parroquial continuava en el seu emplaçament original en un lloc desprotegit i fàcilment inundable. L’any 1385, durant la invasió d’unes partides armades procedents de França, el bisbe de Girona autoritzà la celebració del culte dins els murs de la vila i també donà el vist i plau al trasllat de les monges de Sant Feliu de Cadins (el convent de les quals estava dins el terme) a l’interior de la força de Cabanes.
La població patí els efectes de la gran riuada de l’any 1421 que sens dubte va repercutir d’una manera implacable en la demografia. El fogatge de l’any 1493 dóna per a Cabanes l’escassa xifra de 6 “focs” o llars. Vers l’any 1480 s’edificà la primitiva ermita de Sant Sebastià de la qual no en sabem l’emplaçament original. L’any 1630 el bisbe de Girona autoritzà la construcció de l’actual i l’enderroc de la capella primitiva. En aquest edifici tenien lloc les reunions del consell del municipi o  universitat i també s’hi celebraven les preses de possessió dels Rocabertí com a senyors del lloc.
Al llarg del segle XVIII el nombre d’habitants experimentà un notable increment. En el primer quart de la centúria la vila tenia uns 300 habitants que pujaren a 674 en el cens de l’any 1784. Aquest augment fou motivat pel llarg període de pau, la prosperitat general del país en aquesta època i per la posada en cultiu de terres que fins aquells moments estaven ocupades per aigulleixos i garrigues.
L’emplaçament del temple parroquial fora del nucli urbà i a un nivell més baix i més proper als nivells dels rius feia que l’indret s’inundés sovint. Durant molts dies del mes d’octubre  de l’any 1784 els feligresos no pogueren accedir a l’església com a conseqüència d’una d’aquestes crescudes de les aigües. El problema s’acabà amb la construcció de actual edifici de l’església, edificat entre els anys 1803 i 1820 situat dins el recinte de la força. De l’antic complex parroquial només restà en el lloc original el cementiri ja que aleshores ja s’estaven suprimint els fossars de l’interior de les poblacions.


23/4/12

NOVES NOTÍCIES SOBRE PÒRTICS COMUNALS EMPORDANESOS





En una entrada recent d’aquest bloc datada el 11/12/2011 es tractava el tema dels pòrtics comuns a l’Empordà medieval. Si bé l’existència d’aquesta mena de construccions estava bastant estesa per diferents llocs del país i de les terres veïnes es desconeixia la forta implantació que tingueren ales terres empordaneses. En el moment de fer l’esmentat article tenia la ferma convicció que d’aquest elements arquitectònics no n’hi hagueren a totes les poblacions, però en canvi també estava convençut que n’hi havia molts més dels que hi havia documentats.

Des de la publicació de l’esmentat article noves consultes efectuades als arxius m’han permès ampliar una mica més el repertori de pòrtics documentats a les terres empordaneses amb sis nous esments fins ara inèdits:

Bellcaire. El pòrtic de la capella del castell de la població va ser escenari d’una reunió de la universitat celebrada l’any 1344.

Cruïlles. Hi ha notícies de l’any 1372 d’una reunió de la universitat del lloc congregada en el pòrtic que hi havia davant les portes de l’església de Santa Eulàlia.

Capmany. Un document tardà de l’any 1716 esmenta un cobert situat a la plaça que feia les funcions d’escorxador i lloc de venda de carn.

Foixà. Consta que una reunió de la universitat convocada per mitjà del so d’un corn celebrada l’any 1344 tingué lloc en el pòrtic de la plaça.

Garrigàs. En una escriptura del 1816 consta la venda per part de l’ajuntament a un particular d’un casal que molt antigament havia servit de carnisseria.

Sant Quirze de Colera. S’ha conservat l’acta d’una reunió dels prohoms de Sant Quirze de Colera i de la seva muntanya celebrada l’any 1414 en el pòrtic del monestir.

Viladamat. Tenim constància d’una reunió de la universitat del lloc celebrada al pòrtic que hi havia a la plaça l’any 1438


Respecte a la primera tongada de pòrtics documentats, en els que acabem de presentar de nou hi ha la novetat de reunions celebrades en pòrtics d’esglésies a Bellcaire i a Sant Quirze de Colera. En aquests casos no sabríem dir si aquests elements arquitectònics eren simples nàrtex o galilees dels temples que eren utilitzats a més per celebrar les assemblees comunitàries o bé si eren pòrtics comunals situats a tocar o a prop del recinte religiós però construïts amb finalitats laiques.

Finalment volem donar notícia de la possible identificació amb un pòrtic comú una construcció adossada als murs del castell de Púbol que presenta un gran arcada aparedada de mig punt oberta a l’exterior del recinte que podem veure en la fotografia que encapçala la present entrada. Recordem què tal i com vàrem veure en el primer lliurament hi ha notícies de l’any 1408.

31/3/12

LES “FORCES” A L’EMPORDÀ MEDIEVAL

Plànol de la força de la Jonquera tal i com estava a principis del segle XVII segons Albert Compte i Enric Juan publicat en un treball dels esmentats autors . "Una visió de la Jonquera i els jonqurencsen els anys immediatament anteriors al Tractat dels Pirineus (primera meitat del segle XVII)" Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, volum 19, Figueres 1986, pàg. 58. Només volem aclarir què l'església que figura en el plànol no existia en el moment de construir-se el mur de la força en el segle XIII


Quan hom troba el mot “força” en un document empordanès de l’edat mitjana aplicat a una construcció ens trobem davant el dubte que aquest terme té dues accepcions: Per una banda pot referir-se a la part fortificada d’una població. Per altra costat la paraula també es utilitzada per designar un petit castell o casal fortificat.

En unes ocasions el mateix document ens dóna les pistes suficients que ens ajuden a discernir a quina d’aquestes dues opcions s’està referint el text. Altres vegades, en canvi, el significat resta ambigu i no podem diferenciar a quin dels dos conceptes es volia referir l’autor d’un determinat document.

Pel que fa al primer dels significats esmentats, és a dir el d’un nucli urbà més o menys fortificat ens trobem que molt sovint la denominació de força és compartida amb la de cellera. En un primer moment de l’alta edat mitjana (segle XII) el terme cellera era utilitzat com a sinònim de sagrera o espai d’especial protecció a l’entorn de les esglésies. Posteriorment s’aplicà aquest mateix terme en un sentit molt més ampli a un espai urbà protegit i segur. També variaren els elements centrals de les celleres que a partir del segle XIII sovint ja a pareixen com a sinònims de força. Si bé en els documents més antics sempre estan presidides per una església (Palafrugell, Sant Feliu de Boada, Vilaür), a partir de la tretzena centúria també trobem recintes fortificats o amb alguns elements de fortificació que són definits indistintament amb els noms de cellera o força que estan presidits, a més de l’església, per un castell (Púbol, Vulpellac, Cantallops, Capmany, Orriols) . Altres vegades l’element central de la força és un castell en llocs en els quals no tenen església o bé que la tenen fora del clos de protecció (Llers, Marzà, Calabuig, Bellcaire). Finalment hi ha llocs definits com a força que no tenen cap església ni castell dins el recinte (la Jonquera, Garriguella, les Escaules, Torroella de Fluvià).

Una segona aplicació de la paraula “força”, sempre referida a elements arquitectònics medievals de l’Empordà, és donada a un casal fortificat o petita casa forta que no arriba a tenir la categoria de castell però que compta amb alguns elements defensius com barbacanes, garites, merlets..Entre les forces d’aquestes característiques trobem les de Planils (Corçà), La Salvetat (Jafre), els Gorgs (Llers), Riumors, Romanyà (Pontós), Serra, Ventalló, Biure de Caixàs (Cabanelles)


29/2/12

DESCOBERTA DE RESTES DE LA MURALLA A FIGUERES

La recent troballa accidental d’uns fragments del mur que tancava la vila medieval de Figueres a la plaça de les Patates durant les obres de millora que afecten aquest sector urbà. Sembla que aquestes restes tornaran a ser de nou soterrades i es perdrà la possibilitat de deixar visibles i visitables uns vestigis que si bé no tenen un gran valor arqueològic, si que el tenen a nivell testimonial ja que la ciutat ha conservat molt pocs testimonis arquitectònics de l’edat mitjana.

Les notícies històriques sobre els orígens de les muralles de vila són de moment molt confuses. Un document de l’any 1136 esmenta la cellera de Figueres. A les Comarques Gironines una cellera era sinònim de sagrera o trenta passes eclesiàstiques a l’entorn de les esglésies. Moltes celleres es fortificaren i es convertiren en petits recintes urbans emmurallats. Però no tenim la certesa que en aquells moments la de Figueres estigués encerclada per un mur.

El cert és que al segle XIII un petit nucli a l’entorn de l’església de Sant Pere ja estava fortificat. Els documents del segle XVI i XVII parlen d’antigues torres i murs que es conservaven al carrer de la Jonquera, plaça de l’Ajuntament, Carrer de Besalú i a l’illa de cases que hi ha entre el carrer de Sant Pere i Magre.

A principis del segle XIV el perímetre emmurallat fou ampliat. El nou clos estava vorejat pels actuals carrer de la Muralla, Ample, Monturiol, Rambla, pujada del castell, Indústria i plaça de les Patates. Aquests foren objecte de diverses obres de millora i de manteniment al llarg dels segles XIV i XV. Un viatger del segle XVI comptà fins setze torres en els murs de la ciutat. També sabem per un document de l’any 1509 que la muralla comptava amb uns valls o fossats i que els sobrants d’aigua dels valls es desviaven fins el molí de l’Anguila.

Pel que fa al petit tram de muralla que ha estat redescobert cal dir que donava al carrer dels Tints ja que en aquella època la plaça no existia i en aquest punt les cases estaven adossades al mur i el carrer dels Tints feia un colze que arribava al carrer de la Jonquera per l’actual baixada de la Mercè.

15/1/12

NOTÍCIES MEDIEVALS DE DOS ANTICS CASTELLS POC CONEGUTS DEL TERME DE ROSES

Ruïnes del castell de Bufalaranya. Fotografia del senyor Ricard Ballo publicada a les webs http://salillas.net/castellscatalans/ d'Andreu Salillas http://www.catalunyamedieval.es/ de Ricard Ballo i Montserrat Tañá. En aquestes webs trobareu més fotografies i detalls sobre la localització de les restes d'aquests castells.





Fragment d'una escriptura que recull la notícia de la venda de la seva part dels drets sobre el feu de Bufalaranya d'Alamanda, vídua del cavaller Bernat Alió a Berenguer de Fortià.




L’extens terme municipal de Roses ha estat habitat des de la prehistòria. A diferència d’ara que la major part de la població es concentra a la costa a l’època medieval el poblament estava estava repartit en diferents veïnats i masos distribuïts per tot el territori.

Entre les moltes restes arqueològiques que es troben disseminades per aquesta contrada hi ha les romanalles dels antics castells de la Garriga de Roses i de Bufalaranya dels quals fins al present disposem de molt poques dades històriques.

Les ruïnes del castell de Bufalaranya es troben situades prop del punt quilomètric 5 de la carretera de Roses a Cadaqués a l’esquerra de d’aquesta via. D’aquesta fortalesa queden dempeus part de l’edifici principal i dels mur exterior en alguns punts les parets tenen 4 o 5 metres d’alçada. Aquest murs estan construïts amb pissarra i part dels paraments a estan disposats en “opus spiacatum”. Es considera obra dels segles VIII o IX. Segons l’arqueòleg Joan Badia és molt possible que aquest castell sigui el que apareix amb antics documents del monestir de Sant Pere de Rodes datats el segle X, amb el nom de “Pinna Nigra”. La primera notícia certa de l’existència d’aquest castell és molt tardana i correspon a l’any 1276 en que Guillemó Alió de Garriga prestà homenatge al comte d’Empúries per raó de la meitat del castell de Bufalaranya. Cal precisar que en tota la documentació medieval aquesta fortalesa és anomenada “Bufagranyes”.

El lloc de la Garriga de Roses estava situat 1,5 Km al NW de la vila de Roses. Ja és esmentat en un document de l’any 995 en un document del monestir de Santa Maria de Roses en el qual es cita en un alou situat en aquest lloc en la rodalia del qual hi havia també la capella, avui del tot desapareguda, de Santa Margarida (“...in agiacencia Sca. Margarita, ad locum que dicunt ad ipsa Garriga...”).

A partir de l’any 1180 trobem esmentats en les escriptures del monestir de Roses diversos personatges que es diuen “de Garriga” de cognom i que deuen correspondre a una nissaga de petits senyors locals que devien residir al castell. El darrer membre d’aquest llinatge, Dalmau de Garriga, mort vers l’any 1327, nomenà Berenguer de Fortià, pare de la reina Sibil·la de Fortià com a hereu.

Berenguer de Fortià no heretà la totalitat dels drets feudals del territori de la Garriga ja que la meitat dels que corresponien a l’antic territori del castell de Bufalaranya i que havien estat annexats al territori de la Garriga pertanyien a Bernat Alió (com ja hem vist). L’any 1351, Bernat Alió ja havia mort i Alamanda, la seva vídua es va vendre a Berenguer de Fortià tots aquests drets de Bufalaranya pel preu de 16.000 sous melgoresos amb la qual cosa obtenia la totalitat dels drets de la jurisdicció inferior sobre el territori.

El castell de Bufalaranya fou objecte l’any 2002 d’unes excavacions arqueològiques.