11/12/11

ELS PÒRTICS COMUNALS A L’EMPORDÀ MEDIEVAL


Article publicat originalment als Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. La referència bibliogràfica completa és:

Antoni Egea Codina. Els pòrtics comunals a l'Empordà medieval. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, vol. 52, Miscel·lània d'homenatge a Gabriel Roura i Güibas, pàgs. 237-242, Girona, 2011 Pòrtic comunal d’Ullastret. És l’únic ben conservat que resta a la comarca. Les seves proporcions són considerables. Segurament que la majoria de construccions d’aquestes característiques que hi hagué a la comarca eren molt més modestes i reduïdes.

Antic ajuntament de Pals que fou construït en el segle XVI aprofitant l’estructura del pòrtic comú de la vila. A la part de l’edifici que dóna al portal de la muralla de la plaça Major es veu un gran arc apuntat aparedat i en part tapat pel mateix portal. Aquest pòrtic estigué situat prop i fora del recinte fortificat de la població, com a Ullastret i algun altre dels que hem pogut documentar si bé posteriorment l’ampliació del nucli fortificat féu que quedés en la mateixa línia de la muralla.





En el sentit més ampli de la paraula un pòrtic o porxo és una construcció coberta, oberta almenys per un costat. Un cop feta aquesta primera definició podem distingir entre els que són de domini privat que solen tenir servituds públiques que serien els que estan adossats a una altra construcció i tenen una part dels baixos oberts pels quals poden transitar lliurement els vianants. Aquets pòrtics tan poden seguir el perímetre del carrer o plaça on es troben, com ser un simple arc que travessa la via pública per unir dos edificis d’un mateix propietari que es troben separats pel carrer.


Hi ha un altre tipus de pòrtic que és de titularitat municipal el qual sol estar ubicat a la plaça pública tant pot estar emplaçat entre mitgeres amb d’altres construccions o bé aïllat tant totalment com parcialment de la resta d’edificis. Eren destinats a la venda de productes i també servien per fer les reunions de la universitat (reunió en assemblea de tots els caps de casa del municipi). Aquest segon tipus de porxo emparentat amb les halles franceses i amb les loggie italianes a Catalunya han arribat molt pocs exemplars fins els nostres dies essent el més característic la Porxada de Granollers.


A l’Empordà només ha arribat intacte a nosaltres el d’Ullastret que és una construcció gòtica de planta rectangular en la qual dos grans arcs apuntats sostenen una coberta. L’edifici es obert per l’extrem que dóna a la plaça i es comunicat per un arc de punt rodó amb un carrer posterior. A Pals s’han conservat les restes d’una construcció similar a la plaça de l’Ajuntament amb el gran arc apuntat aparedat que es conserva a l’edifici de l’ajuntament vell.


Aquest tipus de construcció fou molt més habitual del que donen a entendre les poques exemplars conservats. Tenim constància documental dels pòrtics comunals de les següents poblacions:


Bàscara. Hi havia el pòrtic de les Mesures que a diferència d’altres porxos que hi havia o bé que encara es conserven a la plaça d’aquesta vila era de propietat comunal i albergava els recipients de pedra que servien de referència per les mesures vigents a la població. era situat al costat de ponent de la plaça a la cantonada amb el carrer d’en Gispert. És esmentat en un capbreu de l’any 1453[i].


La Bisbal. Hi ha notícia de l’exposició publica d’un ban en el pòrtic l’any 1339[ii].


Calonge. L’any 1410 Bernat de Cruïlles, cavaller del castell de Calonge establí en emfiteusi a un particular el pòrtic o taula que hi havia dins el pòrtic situat a la plaça d’aquesta població[iii]


Espolla. Una casa limitava l’any 1519 amb el pòrtic del lloc[iv].


Figueres. El pòrtic Major o de la Carnisseria Era situat a la confluència del carrer de Girona amb la plaça ocupava una part actualment descoberta del centre d’aquest espai urbà. L’hem trobat documentat per primer cop l’any 1318 i ja és anomenat “pòrtic Major”, la qual cosa vol dir que en aquella època ja n’hi havia almenys un altre de menor importància. Les dimensions d’aquesta construcció devien ser més aviat modestes ja que coneixem les mides de la parada nou per sis pams de mesura local de l’època i sabem i sembla que només acollia una filada de parades ja que afrontava a orient amb la via pública i a occident amb la plaça. En l’escriptura es fa constar que el comprador i els seus successors només podrien instal·lar en aquest lloc una taula de fusta i mai de pedra (com les que hi havia aleshores a Bàscara i Besalú). També consta expressament que quedava salvat el domini directe del rei sobre aquest lloc de venda[v].
No retrobem cap més esment sobre aquesta construcció fins l’any 1421 en un capbreu del monestir de Vilabertran dos capbrevants declaren tenir per l’esmentat cenobi (el dret a cobrar censos havia passat per dues vendes successives de la corona a la canònica de Vilabertran) quatre taules o llocs de venda cadascun situades sota el pòrtic de la Carnisseria. En aquest document es fa constar expressament que els pòrtics eren ja aleshores antics i que estaven sostinguts per pilars i que hi havia una agulla “superior” o pilar central de pedra[vi] la qual cosa ens permet determinar que aquests pòrtics tenien una teulada a quatre vents com la que ha perdurat a Cordes al departament francès del Tarn o com la molt posterior de Granollers.
Segurament es referia a aquest pòrtic el document reial datat l’any 1547 pel qual es concedeixen a la vila diverses autoritzacions extraordinàries entre les quals hi havia el permís de fer unes botigues i magatzems sobre unes arcades que hi havia a la plaça i a prendre l’espai públic suficient per fer unes escales per accedir-hi[vii]. La següent referència important ja és de l’any 1661 en que el particular que tenia la casa de la que llavors ja s’anomenava carnisseria Vella (aleshores ja funcionaven les noves situades al carrer Maria Àngels Vayreda, abans anomenat de l’Escorxador Vell) i el dret a tenir set taules en el pòrtic contigu posa en venda en pública subhasta les esmentades casa i concessió[viii].
Les darreres notícies que tenim d’aquesta construcció són de l’any 1729. En un capbreu de la canònica de Vilabertran s’esmenta el cobert de les Carnisseries Velles[ix]. És la darrera citació coneguda. Sabem, però, que aquest edifici no durà gaires anys més ja que en els primers plànols de la ciutat fets vers l’any 1770 aquests pòrtics ja no existien.


El pòrtic de la Peixateria. Era de dimensions més reduïdes que l’anterior i estava situat a tocar l’actual edifici de l’ajuntament pel cantó de la pujada de l’Església i surt citat en sengles capbreus del monestir de Vilabertran dels anys 1421[x] i 1508. A tocar aquesta peixateria s’aixecà l’any 1607 el campanar de tres pisos d’una capella particular[xi].

Lladó. En un capbreu de la canònica d’aquesta població datat l’any 1402 s’esmenten unes cases situades prop del pòrtic del lloc[xii].


Palau-sator. Hi ha constància del pòrtic de la plaça en un document de l’any 1343[xiii]. En un altra escriptura del 1380 es parla del pòrtic nou del lloc[xiv].


Palau-saverdera. Era situat fora i davant de la porta del Castell segons consta en l’acta de la reunió de la universitat celebrada l’any 1374[xv].


Pau. La plaça del lloc també comptà amb el seu pòrtic on s’hi celebraven reunions de la universitat. 1383[xvi].


Peratallada. Sabem que l’any 1341 Gilabert de Cruïlles havia fet construir una capella al cap del pòrtic[xvii].


Púbol. S’ha conservat l’acta d’una reunió de la universitat celebrada al pòrtic l’any 1408[xviii].
Sant Pere Pescador. Un document tardà esmenta el pòrtic de la plaça. 1537[xix].


Vilamalla. Hi havia un pòrtic a la plaça que era utilitzat a la vegada per escorxar animals, vendre’n la carn i per celebrar reunions de la universitat. 1538[xx].


Vilanova de la Muga. L’anomenat pòrtic comú ja és citat en un document del 1310[xxi].


Vilatenim. L’any 1391 unes cases afrontavent a llevant amb el pòrtic de la vila[xxii].
pro ut affrontatur ab oriente in vico publico et in pórtico dicte ville…”




Notes
[i] BOSCH PARER, C; EGEA CODINA, A. Mil anys de domini episcopal a Bàscara.Ajuntament de Bàscara, 2002, pàg. 81
[ii] AHG (Arxiu Històric de Girona), Protocols de la Bisbal, vol. 1693, pàg. 74v, a. 1333. “…in pórtico de Episcopali…”
[iii] Id., Protocols de Calonge, vol 2, 18,3-1410
[iv] Id. Protocols de Sant Climent Ses-cebes i Espolla, vol. 36, 5-12-1519. « …“quoddam hospitio...in dicto loco de Spodolia affontatatur ab...occidente in portico comuni dicti loci...”
[v] Id., Protocols de Castelló d’Empúries, vol. 93, pàgs. 74r-74v, a. 1318. “… quandam locum meum tabulem quem habeo in porticu Majori ville de Figueriis, [affrontatur] ab oriente in via publica, a meridie in tabula Mometi, ab occidente in platea, a cirtio in tabula Berengario Mercateri, mediante carraria. Isto loco quem …vendo… posint tenere tabulam fusteam non lapideam…”
[vi] ADG, 5.5.31, Col·legiata de Vilabertran, Pergamins posteriors al 1300, Capbreu de Figueres, any 1421. “…quatuor tabulas sive spacium quatuor tabularum (…) intus porticum dicte ville (…) contiguas aculee sive agulla superiori dicti portico versus circio… »
[vii] COBOS FAJARDO, A. Llibre de Privilegis de la vila de Figueres (1267-1585). Fundació Noguera, Col·lecció Llibres de Privilegis, 9, Barcelona 2004, pàg. 196
[viii] EGEA CODINA, A. Figueres als segles XVI i XVII, Quaderns d'Història de Figueres, volum 2, Ajuntament de Figueres-Diputació de Girona, 1999, pàg. 73
[ix]Id, Figueres i la seva evolució urbana durant el Vell Règim (segles XVI, XVII, XVIII), Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, volum 20, Figueres 1987, pàg. 104
[x] ADG, Id., Id., Id., “…quasdam tabulas pescaterie intus villam de Figueriis que constructe sunt cum postibus iuuxta et in portico (affrontatur) ab oriente in platea comune, a meridie in dicti hospicio dicti Guillermi Batalleri, amb occidente cum patio qui est ante hospicio de Na Falia et a cirtio cum platea del Oli…”
[xi] EGEA CODINA, A. Apunts, dades i documents per a una història urbana de Figueres, Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, volum 25, Figueres, 1992 , pàgines 91-102
[xii] AHG, Protocols de Lladó, vol. 227, pàg. 6r, a. 1402
[xiii] Id., Protocols de Palau-sator, vol. 207, pàg. 17v, a. 1343. Es tracta d’una citació judicial esdevinguda “…intus porticum platee de Palacio…”.
[xiv] Id., Id., vol. 100, 18-12-1380. “…hospicio intus villam de Palatio iuxta platea dicti loci affrontatur ab oriente in muro fortie foranee de Palatio, a meridie in hospicio sive cellario manso Vallosera de Buada et pars in hospitio herederis Simonis de Juhero, sartoris quondam dicti loci, ab occidente in platea et a cirtio in pórticu Novo dicto loci de Palatio…”
[xv] Id., Protocols de Castelló, vol. 259, 7-8-1374. “…Congregata universitatis hominium loci et parrochie de Palacio de Viridaria i porticu qui est foris et ante castrum dicti loci ad sonum campane… »
[xvi] Id., Id., vol. 462, pàgs. 62-63r, a. 1383. “…convocada ad sonum timbalis ut est moris et congregata in pórtico platee dicti loci de Pavo…”
[xvii] ADG, Notaria, G-16, pàgs. 5r-5v.
[xviii] AHG, Protocols de Corçà, vol. 27, pàg. 21r, a. 1408
[xix] Id., Protocols de Sant Pere Pescador, vol. 1, pàg. 28v, any 1537. Una casa situada al barri del lloc afrontava a occident amb la plaça i amb el pòrtic.
[xx] EGEA,A; ROIG, M, SERRA, J.. "Vilamalla. Mil anys d´història (974-1975)". Vilamalla. Ajuntament, 1999, pàgs. ,88, 92 i 104.
[xxi] AHG, Protocols de Castelló d’Empúries, vol. 84, pàg. 34v, a. 1311. “…qoddam hospicium…apud Villam Novam (affrontatur) …ab occidente in platea sive porticu comuni de Villanova…”

[XXII] Id., Protocols de Perealada, vol. 1146, 5-3-1391. “…quandam area…in dicto loco de Villatenimo

21/11/11

DOS ELEMENTS ARQUITECTÒNICS MEDIEVALS EN PERILL A PONT MOLINS



A Pont de Molins hi ha un paratge situat enfront del nucli urbà de la població a la riba oposada de la Muga que forma part d’un recorregut senyalitzat per fer a peu o en bicicleta. En un trajecte de pocs centenars de metres es poden veure les restes de l’antic castell de Molins i les de un pont, gairebé una passera, malmesa però encara practicable que formava part del vell camí medieval, almenys en part empedrat, que menava de Pont de Molins a les Escaules, segons els plafons informatius que hi ha a la zona per a orientar a caminants i ciclistes que circulen per aquesta ruta.

El cert és que per les restes que encara hi havia fa trenta anys es podia deduir que en aquest pont que un cop franquejat el riu procedents de Pont de Molins el camí es bifurcava en dos ramals un anava a Llers i l’altra menava a les Escaules. En els trams immediats al pont el camí estava empedrat a banda i banda de riu.

Actualment el sector de camí enllosat que hi ha entre el molí d’en Buach i la Muga resta colgat per una gruixuda capa de malesa i de fullaraca. Mentre que a l’altra banda de pont els fragments de calçada conservats són més escassos. En aquests darrers anys les restes de l’empedrat s’han reduït en el tram immediat al pont i han desaparegut per complet en algunes restes disperses que hi havia en el tram paral·lel al riu a causa de l’ampliació i reforma de la canonada que porta l’aigua de l’embassament de Boadella a Figueres i per la construcció d’un camí que ressegueix en aquest tram aquestes conduccions.

Pel que fa a les restes del castell de Molins es troben amagades de la vista dels vianants per uns grans xiprers. Les runes de la fortalesa es troben a més a més envaïts per la malesa que pot degradar encara més les escasses despulles conservades i en dificulten la visió.

Aquest espai que ocupà l’antic castell de Molins va ser netejat de bardisses en els anys 80 pel Grup d’Art i Treball del Centre Excursionista Empordanès. Aleshores es posà al descobert la planta de l’església romànica de Santa Maria de Molins que era la capella d’aquest castell. Aquestes romanalles avui tornen a restar ocultes a la vista del visitant i és un dels monuments més abandonats de la comarca.

Seria desitjable que aquest dos indrets tan accessibles del nostre patrimoni poguessin ser dignificats i promocionats per aliberar-los d’una deixadesa i oblit que no es mereixen.

10/10/11

CONSULTA EN LÍNIA DEL LLIBRE "FIGUERES ALS SEGLES XVI I XVII"









En una entrada del present bloc datada l'agost de l'any 2009 feia una breu ressenya a aquest llibre que fou editat l’any 1999 per l’ajuntament de Figueres i per la diputació de Girona. Era el segon volum d’una col·lecció que no tingué continuïtat
. Avui aquest llibre es introbable per la qual cosa he cregut que seria útil la seva publicació en format digital.

Crèdits

Índex (I)

Índex (II)

Introducció

1. L'alt Empordà en els segles XVI i XVII
Mapa de les jurisdiccions a l'Alt Empordà
2. La batllia de Figueres
3. El paisatge: conreus camins i masos
4. Una poblaió en creixement
5. Aparició de nous homes i oficis
6. Una pau sovint amençada (1500-1640)
7. Les epidemies de pesta
Fotografies
8. L'agricultura un complement a l'economia
9. La manufactura de la pell
10. El comerç a l'engrós
11. Botigues i botiguers
Enllaç12. Els mercats i les fires
13. El tèxtil un sector en davallada
14. Els oficis del metall
Fotografies
15. La construció en una vila que creix
Plànols
16. Un recorregut per la muralla: torres i portals
17. Els carrers del nucli urbà primitiu
18. Els carrers del segon nucli emmurallat
19. La formació dels barris extramurs
20. El paisatge suburbà a principis del segle XVI
Plànol dels camins i terrenys dels volts de Figueres a principis del segle XVI
Fotografies
21. La parròquia de Sant Pere
22. La capella de Sant Sebastià
23. El convent francisca de Santa Maria de Jesús
24. El convent caputxí de Sant Roc
25. El govern municipal
26. La presó
27. La carnisseria i la peixateria
28. El comerç de la neu i del gel
29. Estudis i estudiants
30. L'hospital dels pobres
31. Molins i trulls
32. L'hostalaria, una activitat pròspera
Fotografies
33. Els notaris
34. La formació d'un patriciat urbà
35. Una nissaga figuerenca:els Pujades
36. Religiositat i poder
37. La difícil convivència religiosa
38. Les confraries, una expressió de la religiositat del barroc
39. L'art i els artistes
40. Hàbits de la vida i del treball
41. Moralitat pública i delincuència
Plànol de Figueres a finals del segle XVII
42. La revolta anticastellana
43. La Guerra dels Segadors
44. La darrera epidèmia de pesta
45. Les conseqüencies de la Pau dels Pirineus
Apèndix
Document 1, pàg. 1, pàg. 2
Document 2, pàg. 1, pàg. 2
Document 3
Document 4
Document 5, pàg. 1, pàg. 2
Document 6, pàg. 1, pàg. 2
Fonts d'informació i Bibliografia


21/9/11

LES DEMARCACIONS I LES JURISDICCIONS A L’EMPORDÀ MEDIEVAL I MODERN (VII)

Restes del castell de Palol sabaldòria, al terme de Vilafant amb la bases d'una torrer circular que han posat al descobert en unes recents excavacions


Ultramort. Comtat d’Empúries. Sembla que fins el darrer quart del segle XIII el lloc estigué sota la jurisdicció directa del comtes d’Empúries. L’any 1272 el comte Ponç hug d’Empúries i el seu fill Huguet canviaren amb el bisbe de Girona Pere de Castellnou la jurisdicció civil i criminal de Rupià, Ultramort i Parlavà, el dret de notaria de Rupià i la jurisdicció sobre els homes d’església de Fonolleres per la jurisdicció sobre Canet de Ter i Sant Iscle d’Empordà. La jurisdicció del bisbe es perllongà fins la fi del règim senyorial l’any 1698 Ultramort formava part d’una batllia episcopal amb capital a Rupià.

Ullà. Comtat d’Empúries. La població estigué des dels primers documents coneguts sota la baixa jurisdicció dels bisbes de Girona, si bé sembla que fins el segle XIII els senyors de Torroella de Montgrí tingueren algun dret sobre el lloc. Posteriorment els bisbes i els comtes d’Empúries mantingueren diferents contenciosos. L’any 1297 el comte pretenia que el bisbe no podia aplicar la justícia criminal a la vila i el prelat defensava que sí. En canvi l’any 1698 consta que al bisbe li corresponia la justícia civil i al rei la criminal.

Ullastret. Comtat d’Empúries. Sabem que el comte Borrell de Barcelona havia comprat a Hug I d’Empúries l’alou d’Ullastret en un moment inconcret de finals del segle X o de principis de l’XI. L’any 1019 el comte intenta recuperà el lloc per la via jurídica però va perdre. En qualsevol cas sabem que els comte emporitans havien recuperat Ullastret l’any 1078. La vila restà en mans dels comtes emporitans fins l’an 1385 en que es desmembraren per empenyoraren algunes parts del comtat per part de la corona i els reis mancats de diners a principis dels segle XV es vengueren aquests territoris a particulars. L’any 1416 trobem citat com a senyor d’Ullastret a Bernat de Santfeliu, posteriorment la senyoria del lloc passà a mans dels Magarit i dels Senesterra. L’any 1551 els habitants d’Ullastret compraren conjuntament amb els de les altres poblacions i batllies empenyorades la jurisdicció al baró de Senesterra per passar a dependre directament de la jurisdicció reial. L’any 1698 Ullastret era cap d’una batllia reial que comprenia a més els llocs de Llavià serra i Casavells.

La Vajol. Comtat de Besalú. Per ara tenim molt poques dades de la jurisdicció sobre aquest lloc. Sabem que l’any 1340 Jofre d’Avinyó era el senyor de la Vajol. Ja no coneixem més dades fins l’any 1496 en que la baronia local corresponia a Pere de Darnius i de Biure el qual era a més senyor de Darnius i de Mont-roig. Els seus successors al front de les esmentades baronies foren els senyors de la Vajol fins l’extinció del règim senyorial.

Vall-llobrega. Comtat de Girona. En el primer document conegut que esmenta la població datat l’any 968 consta que el lloc era possessió del monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols. La pertinença a l’abadia guixolenca es veu confirmada per una butlla papal datada l’any 1163. L’any 1360 Vall-llobrega apareix citat en una llista de poblacions sota el domini del bisbe de Girona i en una altra similar datada l’any 1306. En canvi posteriorment el lloc figura com a formant part del comtat de Palamós, demarcació creada l’any 1484.

Ventalló. Comtat d’Empúries. Com era habitual en moltes poblacions empordaneses Ventalló comptà amb la seva pròpia família homònima que tenien un castell i exercien la baixa jurisdicció. L’any 1193 Bernat de Ventalló presta homenatge al comte d’Empúries per la casa o força de Ventalló que ell posseïa. Sembla que posteriorment els senyors d’aquesta força foren els Pelacalç. A mitjans del segle XIII la senyoria del lloc corresponia a Arnau de Requesens el qual sembla que havia adquirit aquesta condició per via matrimonial ja que estava casat amb Agnès de Pelacalç. Els Requesens estigueren al front de la senyoria de Ventalló fins l’any 1312 en que per mort de Francesc de Requesens heretà els drets la seva filla Elionor de Requesens casada amb Ponç de Caramany. Els Caramany, poderosa família amb d’altres senyories i propietats en diferents llocs del país estigué al front de la baronia fins l’any 1742 en que a través d’una aliança matrimonial Anton de Caramany es ven a Josep Anton de Peramon la venda de les senyories de Ventalló i Pelacalç pel preu de 8200 lliures. El Perramon foren els senyors de Ventalló fins la fi del règim senyorial. Posteriorment continuaren essent uns importants propietaris rurals a la zona.

Montiró. Aquest llogarret estava sota la jurisdicció directa dels comtes d’Empúries.

Pelacalç. L’any 1352 el castell o força del lloc amb la corresponent baixa jurisdicció sobre la població estava compartit per indivís per Pere Otger i Pere Segumí..

Vila-robau. La baixa jurisdicció sobre la població pertanyia a l’abat del monestir de Sant Miquel de Fluvià.

Verges. Comtat d’Empúries. Hi ha esment l’any 1078 d’un tal Ramon de Verges que tenia la consideració de vescomte però sembla que el títol no tingué continuïtat. En la documentació posterior Verges apareix sota la jurisdicció directa dels comtes d’Empúries fins els últims anys del segle XIII i els primers del XIV en que consta què Bernat Amat de Cardona tenia Verges en feu pel comte d’Empúries. L’any 1399 el comte Joan va vendre la baronia de Verges de la qual també en formaven part les poblacions de la Tallada i Bellcaire, al seu germà Pere. Aquesta venda suposava la separació definitiva de Verges del comtat d’Empúries. Pere d’Empúries fou succeït per la seva esposa Joana de Rocabertí la qual llegà en herència la baronia de Verges al seu nebot el vescomte Dalmau de Rocabertí. El domini dels vescomtes s’allarga fins l’any 1587 en què la baronia de Verges fou incorporada definitivament a la corona.

Vila-sacra. Comtat d’Empúries. La baixa jurisdicció sobre aquesta població corresponia a l’abat del monestir de Sant Pere de Rodes el qual tenia un castell-palau a la població del qual es conserven importants restes.

Vilabertran. Comtat d’Empúries. El senyor inferior del lloc era l’abat del monestir de Santa Maria de Vilabertran.

Viladamat. Comtat d’Empúries. El senyor jurisdiccional de la vila era el paborde de Vilabertran del monestir de Sant Pere de Rodes.

Palauborrell. Lloc sota la jurisdicció directa del comte d’Empúries.

Sant Feliu de la Garriga. Els comtes emporitans tenien jurisdicció plena sobre aquest indret.

Vilafant. Comtat de Besalú. Aquesta població comptà amb una família homònima documentada al segle XII. Els membres d’aquesta nissaga devien ser titulars de la baronia de la població i, segurament residien en un petit castell o casa forta. El membre més antic d’aquest llinatge que hem pogut documentar és Pere Ramon de vilafant (entre els anys 112 i 1134) i el darrer Ramon de Vilafant el qual féu testament l’any 1193. No tenim cap més notícies en els anys immediatament posteriors. L’any 1294 era un dels pobles que formaven part de la recent creada batllia reial de Figueres i de la qual ja no es va moure fins la fi de l’Antic Règim.

Palol Sabaldòria. L’existència a les comarques gironines de diversos indrets que porten el nom de Palol dificulta saber si algun dels diversos personatges nobles que portaven el cognom Palol en l’alta edat mitjana estava relacionat amb el castell o senyoria de Palol Sabaldòria del qual s’han posat al descobert molt recentment diversos vestigis situats a tocar l’església preromànica del lloc. El primer personatge relacionat amb aquest castell del qual en tenim certesa absoluta que hi té relació és Pere de Palol documentat l’any 1178. El següent és Ramon de Palol Sabaldòria del qual es conserva la làpida sepulcral datada l’any 1289 a la façana de l’església de Santa Maria de Lladó. Un altra Ramon de Palol Sabaldòria instituí un benefici a l’esglesia del lloc l’any 1353. Encara trobem un Ramon de Palol Sabaldòria més documentat l’any 1402. La darrera notícia que coneixem d’un membre d’aquesta família és de l’any 1451 en que Berenguer de Palol, senyor d’aquest castell ho era a més del de vilaüt, al terme de Pau. Els senyors d’aquest castell tingueren moltes finques en domini directe a Borrassà. Fins ara no hem trobat cap més notícia posterior sobre la baixa jurisdicció d’aquest lloc.

Vilajuïga. Comtat d’Empúries. Població sota la jurisdicció directe del comte d’Empúries.

Canelles. (Poblat actualment desaparegut situat dins el terme). L’any 1352 la baixa jurisdicció d’aquest poblat corresponia al cellerer del monestir de Sant Pere de Rodes.

Vilamacolum. Comtat d’Empúries. La senyoria inferior del lloc corresponia al capítol de canonges de la catedral de Girona.

Vilamalla. Comtat d’Empúries. Vilamalla comptà amb una família de barons que portaren el cognom de Vilamalla i dels quals en tenim constància entre els anys 1119 i 1226. A partir d’aquesta darrera data trobem els Gallart successors per via materna dels Vilamalla els quals hem trobat documentats a Vilamalla fins l’any 1317. No es pot afirmar amb certesa que en aquells moments fossin titulars de la baronia local. Els següents senyors jurisdiccionals que tenim documentats són els Fontcoberta. D’aquesta família tenim notícia de la seva presència a Vilamalla des de l’any 1206 però en aquella època encara no eren els senyors de la població. En canvi l’any 1352 i següents en consta que el senyor jurisdiccional del lloc era Francesc de Fontcoberta. Encara l’any 1455 en un dels avalots previs a la revolta dels remences consta que fou agredit “el donzell Fontcoberta, senyor de Vilamalla”. Sembla que la senyoria d’aquesta família sobre el poble no arribà fins al segle XVI. A partir d’aquesta centúria la jurisdicció sobre Vilamalla estigué en les mateixes mans que la resta de la batllia de Siurana de la qual en formava part, és a dir els Vilarig, els Senesterra i a partir de l’any 1551els veïns del territori compraren la jurisdicció i passà a ser batllia reial.

Vilamaniscle. Comtat d’Empúries. Les notícies més reculades que coneixem sobre la baixa jurisdicció d’aquest lloc és de l’any 1301 en que Guillem de Palau, senyor de Palau-saverdera comprà a Ermessenda vídua d’Arnau Taverner, jurista de Peralada la qual actuava com a tutora del seu fill Arnau, aleshores menor d’edat el castell o força de Vilamaniscle amb totes les rendes i jurisdiccions. Els Palau i els seus descendents els Vilarig i els Lanuza es succeïren al front de la senyoria fins l’any 1651. El 3 de decembre de l’esmentat any Maria de Lanuza i de Rocabertí, vídua de Bonaventura de Lanuza i de Montbuí, senyor dels castells de Vilarig, Palau-saverdera i Ceret i el seu fill Josep es vengueren el castell de Vilamaniscle i amb els seus drets i pertinences i amb la jurisdicció civil i Criminal a Joan Gorgot, donzell de Figueres. El comprador era el propietari de la torre Gorgot de Figueres, actualment dita torre Galatea i forma part del museu Dalí. Aquesta família posseí la jurisdicció sobre Vilamaniscle fins la fi del règim senyorial.

Vilanant. Comtat de Besalú. Aquesta vila degué estar sota la jurisdicció directa dels comtes de Besalú i passà por successió a la corona catalano-aragonesa. L’any 1290 fou incorporat a la recent creada batllia reial de Figueres. El rei Pere III per fer front a la manca de diners de l’erari reial es vengué l’any 1359 una part de la jurisdicció sobre Vilanant a Berenguer de Palau, senyor del veí castell de Palau-surroca. Quatre anys més tard el mateix monarca es vengué la resta de drets senyorials sobre el poble a Ramon de Palau, fill de l’esmentat Berenguer. Els Palau mantingueren la senyoria sobre Vilanant fins l’any 1525 en que passà per dot matrimonial a la família Vallgornera. L’any 1561 Benet de Vallgornera féu edificar el castell de la població. L’any 1684 el rei Carles II concedí el títol de Marqués de Vilanant a Miquel Salvà i Vallgonera. Una néta seva i successora seva al front del marquesta Maria Josepa Pons de Mendoza es casà amb el noble aragonès Buenaventura de Abarca y Bolea, ducd’Aranda, els seus descendents emparentaren amb els ducs d’Hixar, darrers senyors jurisdicionals de la població.

Castell d’Escales. D’aquest castell encara queden ruïnes situades molt a prop del mas Rodeja. L’any 1178 Bernat d’Escales rebé una important herència del seu oncle Roland de Soler, senyor del castell veí del qual en parlarem en l’apartat següent. La darrera notícia que coneixem d’un membre d’aquesta nissaga és de l’any 1311 en que consta que Ramon d’Escales havia de respondre amb el castell d’Escales i el delme de Vilanant pels 8000 sous barcelonesos que havia rebut en concepte de dot en casar-se amb una dama anomenada Perela de Prat. L’any 1400 era senyor d’aquest castell el cavaller Ramon de Blanes (dit també Ramon d’Escales). L’any 1482 la seva propietària es deia Elionora i estava casada amb i estava casada amb Jaume de Mansió, donzell de Banyoles. Le darreres dades conegudes sobre els senyors d’aquest castell són de l’any 1594 en que consta que el donzell d’aquest castell tenia adscrites terres situades en els actuals termes de Vilanant i de Cistella.

Castell de Soler. Encara queden unes escasses restes d’aquest castell adossades a la capella de Sant Jaume dels Verders molt a la vora del mas Rodeja i de les ruïnes del castell d’Escales. Les primeres notícies d’aquesta fortalesa són de l’any 1051 en que un tal Guillem Odó i la seva mare, Guisla, feren donació a una altra Guisla, filla d’Arnau de Vilademuls i d’Amaltrudis de la seva possessió a la parròquia de Vilanant que entre d’altres coses comprenia el castell de Soler. Guisla va ser la iniciadora d’un llinatge que porta el cognom Soler i que s’allarga fins el segle XIV. En canvi l’any 1411 trobem com a senyor del castell Pere de Galliners. En temps d’un fill seu que també es deia Pere de Galliners l’any 1428 un terratrèmol ensorrà el castell i des d’aleshores no es coneix cap més notícies dels seus propietaris.

Vilaür. Comtat d’Empúries. Les notícies que tenim sobre la jurisdicció d’aquesta població són molt tardanes sabem que l’any 1299 corresponia a Dalmau de Creixell el qual va fer obres de fortificació a l’església parroquial sense el consentiment del bisbe, el qual l’amenaçà d’excomunió. L’any 1351 Guillema, esposa de Dalmau de Creixell es vengué al cavaller Guillem de Cassà el castell de Vilaür per 21.000 sous. Dos anys més tard féu una reclamació demananat que aquesta venda fos considerada nul·la. No sabem com acabà aquest contenciós, el cert és que entre els anys 1352 i 1355 una dama anomenada Francesca de Begur consta com a senyora jurisdiccional del lloc. L’any 1501, Caterina de Rocabertí i Hostalric, baronessa de Sant Mori consta com a senyora de Vilaür. L’any 1698 Vilaür encara pertanyia a la baronia de Sant Mori.

Vilopriu. Comtat d’Empúries. Tant aquesta població com els agregats de Gaüses, Pins i Valldavià estigueren sota la jurisdicció directa dels comtes d’Empúries. A finals del segle XIV formaven part de la baronia de Verges, dominada des de principis del segle XV per la poderosa família de Rocabertí.. A partir de l’any 1587, amb la incorporació de la batllia a la corona, tots aquests llocs passaren a formar part de la batllia reial de Verges.